Tardes y noches perdidas en instantes eternos que desaparecen al parpadear.
Nos perdemos en los sinfines de respuestas sin pregunta cuando intentan estructurar nuestras mentes que solo sienten y nuestros corazones que no saben más que pensar.
Y si nada tiene sentido, dejemos de buscarlo. Si ya no tienes ganas de seguir luchando, pues deja de hacerlo, y si luchar es lo único que sabes hacer, pues adelante y gana el partido.
Estoy en ese punto del centro del tornado. El único lugar donde el tornado no te afecta. Allí estoy, de pie, quieta, viendo como el resto de mi mundo sale volando por la fuerza del viento circular que todo lo arrastra. Todo está por los aires. Tú, ella, la casa, los amigos... todo por los aires, y yo quieta, en el medio, inmóvil porque sé que si me muevo también yo saldré volando, pero sin tener idea de como frenar el desastre...
Sólo quiero despertarme y que todo esto no haya existido nunca.
Sólo eso.

Et regalo un text que, personalment, m'agrada molt.
ResponderEliminar“Omple’m de veritats aquesta mentida”- li podia haver dit aquella tarda, mentre una pluja absent mullava els vidres. Però el que realment desitjava era que deixés de dir-li la veritat. Ella el va mirar des d’una distància insalvable, cent mil quilòmetres per sobre de la taula rodona de fusta maltractada, un cafè amb llet i un cafè sol. No va dir res. Van romandre callats un nou cicle. Fora, la ciutat navegava a pesar de la pluja i la meteorologia que ho desaconsellava. No es detenia. “¿Alguna vegada m’has estimat?”- Li preguntava sense moure els llavis, sense moure els ulls, fixos en la bullícia que fugia de la pluja. “¿Alguna vegada t’he estimat jo?” M’agradaria tenir de tu un moment de sinceritat mentidera, que diguessis la mentida que vull escoltar, la mateixa que m’he estat dient jo durant els últims anys. Que ens estimem. Que ens estimàvem i tot es va deteriorar quan cap dels dos estava preparat, com el cel d’aquesta tarda. “Ella va prendre la tassa i va fer un glop descontent. El cafè s’havia refredat. “¿T’aixecaràs i no em diràs que m’odies?”- Va pensar ell, amb una ràbia obtusa que li va enfosquir l’ànima. Va suposar que aviat començaria a ploure també en el seu interior. “T’aixecaràs i no em diràs que sóc un monstre? ¿M’estimes ja tan poc que el fet d’haver-te enganyat no et resulta més molest que se t’hagi refredat el cafè?” No em diguis que m’esperes a casa. Menteix-me. Menteix-me de debò i digues-me que m’odies de tan que m’has estimat.”
A kiss for you!
Este cuadro representa exactamente mi tipo de fobia! Solo verlo ya me pone nerviosa
ResponderEliminarjajajaj!
ResponderEliminarEs un cuadro que estaba en un hotel en irlanda.
A mi me encanta